Aquesta és la primera entrada del blog, realment encara no sé quin és l’estil del blog, ni tan sols quina plataforma és la que més em convé. Començarem amb el blogger de Google i el de WordPress, tot i que ja he utilitzat un altra sistema de blog del abarniol.posterous.com Amb el Posterous pots fer entrades molt senzilles i generar un twitt automàticament, em va agradar la senzillesa en la seva construcció.
La fotografia que m’agrada té molt a veure amb paisatges i muntanyes, però també la que és quotidiana, que tan sols reflexa el que veiem i fem un dia normal.
Tres nens a un carrer a l’India. 2011
La llum és sempre un dels paràmetres que fa diferent les fotos. Cal provar i, també, buscar-la.
El paisatge estàtic, majestuós, només trasbalsat per un colom. Moviment i quietut a l’hora i en combinació, el silenci de les muntanyes i la sensació de fred pel color.
Mirem i som observats, som part de la imatge, encara que no en formem part. En un moment, una mirada, tot just in click i ja el tenim, és un instant congelat.
Però a vegades no n’hi ha prou amb una foto per copsar-ho tot. La vida és fugisera, té moviment, batega i això també s’ha de veure. En una foto podem entendre el drama per sobreviure, la seva angoixa concentrada en un instant.
Nyus desesperats per sortir del riu Maasai Mara. 2011
I finalment la llum. Només la pots caçar, si no s’escapa. Has d’estar al moment just, ni abans ni després, premer el disparador i ja la tens.
La Brecha de Roland al Circ de Gavarnie. 2011
Antoni Barniol 